El Dr. Eduard Bruera, oncòleg i referent mundial en cures pal·liatives, és conegut també com el pare d’aquesta especialitat, que promou els beneficis físics i emocionals d’una intervenció multidisciplinària centrada en el pacient i els seus familiars. En aquesta entrevista ens explica el paper clau de les cures pal·liatives per millorar la qualitat de les persones amb malalties avançades i la importància d’incorporar-los en la formació dels futurs metges i en la gestió de les institucions sanitàries.

 Quina és la situació de les cures pal·liatives a Espanya?

Tot i que no treballo aquí activament, tinc una relació molt propera amb la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives (SECPAL) i he vist el desenvolupament de les cures pal·liatives al llarg dels anys. Malauradament, Espanya té el mateix problema que la selecció argentina de futbol, que té jugadors extraordinaris, però una pèssima associació, i per tant sempre tenen problemes. I crec que, en aquest moment, les organitzacions de la salut espanyoles no han donat als professionals clínics extraordinaris que tenen els recursos que els permetin expressar-se acadèmicament en hospitals. Per tant, el que cal canviar no són els professionals, sinó l’“Associació del Futbol”. Per què els directors d’hospital, els degans de facultats de Medicina, els gerents d’hospitals privats no tenen serveis independents de cures pal·liatives?

Quins són els dèficits que existeixen a Espanya actualment en aquest àmbit?

Jo crec que el dèficit més important és la falta de suport institucional per als professionals que hi dediquen la carrera i la vida. Espanya no té encara una especialitat de cures pal·liatives. De fet, és un dels pocs països desenvolupats en el món que manca d’aquesta especialitat i crec que això causa grans problemes als professionals de la salut, als pacients i les seves famílies.

No aconsegueixo entendre bé quina és la barrera que ho impedeix, però òbviament hi ha un problema cultural que fa que no s’hagi canviat el sistema per adoptar departaments independents de medicina de suport i pal·liativa a totes les universitats, escoles i hospitals. Convindria estudiar quines són les barreres i desenvolupar noves estratègies.

Creu que la implementació d’aquesta especialitat s’ha d’abordar de manera interdisciplinària?

Sí, sens dubte. L’alleujament del patiment humà no passa únicament per les intervencions del metge, l’infermer o el psicòleg. Passa per l’arquitecte que dissenya un edifici, per aquell que posa la música, que canvia el llum. Passa per l’economista que concep la manera en què la cura pal·liativa pot estalviar, en lloc de causar pèrdues a la societat. Passa pel filòsof i el teòleg que conceben la inserció de l’alleujament del patiment com si fos una prioritat moral, i passa per una quantitat de disciplines universitàries associades que han d’ajudar a desenvolupar les tècniques necessàries per poder ensenyar adequadament aquest tema.

Per què són tan importants les cures pal·liatives?

Perquè l’alleujament del patiment humà és una de les nostres prioritats com a éssers humans, forma part del que ens humanitza. És a dir, la solidaritat davant el patiment d’un altre és el que em dignifica a mi com a persona, i estudiar la manera de fer-ho, estudiar com perfeccionar-me per ser un cuidador, al marge de ser un treballador, és una de les millors inversions que jo com a estudiant puc fer.

Quan un membre de la família té càncer, la família sencera està malalta. La família està malalta emocionalment, físicament per les tasques extra que han de fer, econòmicament i espiritualment. Aquesta malaltia familiar és la que exigeix a les universitats i els hospitals que sàpiguen aportar alleujament a la família en la part física, social i en l’espiritual. Que aquest alleujament del patiment no sigui una cosa teòrica, sinó que sigui una cosa que s’apliqui diàriament.

 Ara mateix el problema que tenim, a més a més, és que no tothom que necessita de cures pal·liatives hi pot accedir econòmicament.

Sens dubte és una de les paradoxes, perquè si a mi, com a oncòleg, em visita un malalt de càncer, tinc dues opcions: la primera és passar la pròxima hora amb el pacient i la seva família, contemplant el pronòstic de la malaltia i les opcions per al tractament, tot això des de l’avantatge de ser a casa seva sense haver d’anar a l’hospital a fer-se anàlisis contínuament. L’opció número dos consisteix a passar-hi només cinc minuts per comunicar de manera ràpida al pacient que prolongarem el tractament un mes més, i que farem més proves fins a veure què passa en les pròximes tres o quatre setmanes.

El sistema actual i la pressió clínica i administrativa em porta cap a la segona opció, i com a conseqüència, aquesta persona se sotmetrà a tractaments, radiografies i anàlisis de laboratori extremadament costosos, sense rebre ajuda assistencial. D’aquesta manera, els diners estaran destinats a companyies farmacèutiques. En canvi, si el pacient rep suport pal·liatiu, una part d’aquests diners també aniran a totes aquelles persones que ajudin el pacient que pateix. No només ens estaríem estalviant enormes quantitats de diners, sinó que, a més a més, estarem reinvertint en la nostra gent, en lloc d’invertir en una companyia de tecnologies dels Estats Units o d’Alemanya.

A Espanya hi ha molt temps d’espera per accedir a les cures pal·liatives. Com creu que es podria solucionar això?

La solució està en la inversió. Cal posar-hi diners, no paraules, i demostrar que aquests diners, a la llarga, es poden recuperar amb escreix, amb menys tractaments cars, menys radiologia, menys dies d’ingrés hospitalari… M’agradaria poder dir als polítics que això es fa gratis, però es fa amb disciplina i amb inversió, no en la companyia farmacèutica o electrònica, sinó contractant gent per fer aquestes cures.