Van ser dos minuts i mig. Potser tres. O quatre. És igual. Van ser més de dos minuts en què la gent, dreta, aplaudia el jove Joel Bueno, amb paràlisi cerebral espàstica, que un dia va dir als seus pares que volia ser músic. Un impossible. I ho va aconseguir. Més de mil persones, emocionades, mostraven el seu respecte al jove que, trencant tots els esquemes del que semblaria “normal”, va fer música al Palau de la Música. “Every breath you take”. Mil dues-centes persones que van venir al magnífic i emblemàtic edifici modernista de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Un acte per cloure un any, també emblemàtic: el del primer quart de segle de la Universitat Internacional de Catalunya. 

La cançó va omplir el Palau. “Cada alè que prens. I cada moviment que fas. Cada passa… T’estaré observant”. Parlava del que fèiem en aquell excepcional escenari modernista: observar com Joel Bueno tocava amb els ulls la mítica cançó de The Police: “Every breath you take. And every move you make. Every step you take. I’ll be watching you”. Amb el sistema EyeHarp, un instrument en què les notes estan col·locades en cercle, en una pantalla d’ordinador, i es premen a través d’un detector de la mirada. De la mirada del noi que no va dir que no i que va fer possible un impossible.

“No hi ha un futur sense passat”, va afirmar el conseller Joaquim Nadal, en iniciar l’acte: “UIC Barcelona és una realitat tangible i jove que s’ha construït dia a dia, en un present continu i gràcies al somni d’aquells que la van voler fundar”. Un somni impossible, també —en un moment en què no hi havia espai legal per a universitats privades—, i el van fer possible. “Honor i glòria als que la van fundar”, deia Nadal. Com Teófilo Sánchez, que va rebre, de mans del rector, un premi honorífic pel seu paper fundacional, ara fa més de vint-i-cinc anys. “Honor i glòria als que l’heu fet créixer”, com Josep Maria Pujol, que durant quasi vint anys, des de 1998, va ser el president del patronat universitari, substituint Ramon Guardans.

I és que vint-i-cinc anys no són gaires, per a una institució cridada a ser mil·lenària. Però no deixa de ser una edat per celebrar. Feia poc més de dues dècades que UIC Barcelona semblava impossible. Tanmateix, és una institució fundada per persones que van creure en aquest projecte —avui, una realitat—, que cada any acolliria milers d’estudiants. “Molts més hi han cregut —deia un dels vídeos que vam veure a l’acte—, convençuts que formar les persones d’avui és transformar la societat de demà”. Són els més de vint-i-cinc mil alumni que ja formen part d’aquests transformadors i que donen la volta al món. Una d’elles, Valentina Riverso, d’Arquitectura, va rebre el Premi Alumni al millor projecte de transformació social per “Toilets block” per a la Themi School, de Tanzània; i un altre, l’Ignacio Blasi, d’Odontologia, el premi al reconeixement a la seva trajectòria professional.

Sens dubte, el que va marcar més l’acte va ser el moment en què va aparèixer a l’escenari Joel Bueno, amb cinc músics més i una cantant. Un grup format gràcies al programa de beques SuperArte, impulsat per la Fundació Grupo Sifu, presidida per Cristian Rovira, també alumni de UIC Barcelona. Aquell moment va marcar perquè va mostrar què és aquesta universitat que celebra el seu primer quart de segle: un vaixell portat per persones on cadascuna té la seva funció. I al Palau de la Música, les 1.200 persones, com si fossin una de sola, es van posar dretes i van aplaudir més de dos minuts. Mil dos-cents cors. Mil dues-centes ànimes que van sentir-se tocades per l’art d’en Joel i que van merèixer aquestes paraules del periodista Javier Quintano, alumni de la promoció 2006, que hi era present:

“Aquest aplaudiment llarguíssim va celebrar no només una actuació, sinó el valor de la vida humana, fins i tot la més vulnerable, que és valuosa, encara que no compleixi els paràmetres ‘d’utilitat’ als quals està acostumat el nostre món”.

“Aquest aplaudiment va celebrar la ciència i la tecnologia, que són capaços, amb la nostra recerca i treball diari, d’ajudar-nos a ajudar, de fer molt bé, de fer que els cecs hi vegin, els coixos caminin i els muts parlin”.

“Aquest aplaudiment va celebrar l’altruisme, el servei, la tossuderia humana de voler estimar i estar pels altres, fins i tot quan no reporten cap benefici. En Joel ha rebut l’ajuda de molta gent, però, segurament, ell ha estat qui ha ajudat més, perquè ens ha ensenyat que allò que no es dona, es perd”.

“Aquest aplaudiment —com acabava l’antic alumne de Periodisme— va celebrar l’excel·lència, la superació”.

UIC Barcelona va cloure la celebració dels seus 25 anys d’història en un dels llocs més emblemàtics de la cultura catalana. Va ser, com va dir el periodista Ramon Pellicer, conductor de l’acte, “un homenatge al principal llegat d’una universitat: els seus alumnes, convertits en professionals que transformen el món”. Així, sense buscar-ho, aquests 25 anys es van resumir en els 2,5 minuts que va durar l’aplaudiment a una història molt personal. Sense intel·ligència artificial que valgui. Perquè, com va recordar Ramón López de Mántaras, científic pioner en aquest camp, “la IA no té experiències vitals”.

I la vida que van donar aquells 2,5 minuts parla dels propers 25 anys.