Va viure la Guerra Civil Espanyola juntament amb familiars materns, a Roní, un petit poble del Pallars Sobirà, propera als Pirineus, i separat dels pares, que es van haver de quedar a Barcelona. El 1939 va tornar a la Ciutat Comtal i, des de la primavera d’aquell any, va anar al Col·legi dels Escolapis de Barcelona.
El 1946 va començar la carrera de Medicina a la Universitat de Barcelona i la va finalitzar, sis anys després, a la de Saragossa, llicenciant-se amb només 22 anys. A la capital aragonesa es va posar en contacte amb el professor Rey-Ardid, que l’ajudà a obtenir una beca per anar a treballar, el 1952, a una clínica psiquiàtrica d’Innsbruck. La bona perspectiva professional el va portar el 1953 a Bonn, la capital de l’aleshores República Federal d’Alemanya, on va decidir fer carrera acadèmica. Allà va fer la tesi sobre una rara afecció del cervell, per la qual va rebre el Leonardo Torres Quevedo que concedia el CSIC, i va obtenir el premi extraordinari de doctorat a la Universitat de Madrid, el 1956. El 1961 va aconseguir l’habilitació com a titular de Neuropatologia i, el 1968, va obtenir-ne la càtedra, amb només 38 anys.
D’altra banda, a Bonn, animat per sant Josepmaria –que conegué durant la seva època universitària barcelonina, el 1948–, i amb altres tres membres de l’Opus Dei, Cervós va posar les bases de la tasca apostòlica de l’Obra al país germànic, i va començar una nova etapa entre les dues capitals alemanyes: una llarga i fructífera trajectòria professional, de més de quatre dècades, que li van donar un gran prestigi internacional en el món de la neuropatologia, i el van convertir en l’anomenat “pare de la microcirculació cerebral”. Però el cimal de la seva trajectòria, va arribar quan va descriure una nova malaltia nerviosa: l’encefalitis granulomatosa reticulohistiocitària.
Al setembre de 1996, Cervós va rebre una trucada de part de Ramon Guardans. Una trucada internacional “del tot inesperada”:
Guardans, primer president del patronat universitari de la nova universitat, li estava demanant acceptar un encàrrec que suposava un canvi de vida, amb casi 70 anys a l’esquena. Tanmateix, tot i la sorpresa inicial, ho va acceptar, sense demora.
Així va ser com, el 12 de novembre de 1996, es va presentar als mitjans la futura nova universitat, amb el rector vingut d’Alemanya. El nom: Universitat Lliure de Catalunya. La gran aposta per Sant Cugat, en part dels edificis de l’Hospital General de Catalunya, era Medicina.
“Vaig estar gairebé mig segle a Alemanya –la major part de la meva vida– i tornar i posar el meu coneixement al servei de la meva primera pàtria, també em feia il·lusió”.
Com havia dit en més d’una ocasió Guardans, l’aleshores Universitat Lliure de Catalunya era una iniciativa que sorgia de la societat civil, “el vertader pal de paller de Catalunya, el que ha fet possible que al llarg dels dos darrers segles Catalunya tingués l’empenta i la vitalitat, la paciència i l’adaptabilitat, el seny i la rauxa que han fet del nostre país una peça clau en la construcció i el creixement d’una Espanya moderna”.
Jordi Cervós i Navarro –el Dr. Cervós– va estar-ne al capdavant fins al 2001, que va passar el relleu a Josep Argemí, i començà a dirigir el departament de Relacions Internacionals, fins al 2007. Durant aquells anys, va continuar viatjant per tot el món, donant a conèixer la Universitat, i va continuar involucrat en l’Institut de Ciències Neurològiques.
A gener de 2010 va celebrar el seu 80è aniversari a la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, que tant havia costat tirar endavant. Se li va retre un homenatge, posant el seu nom a un dels laboratoris de la Facultat. Onze anys més tard, el 14 de novembre de 2021, moria, als 91 anys, després d’una llarga malaltia que ell mateix havia estudiat i que coneixia pam a pam.
